dilluns, 25 d’abril del 2011

Un any sense tu......


Encara que, ja fa un any que has marxat a les teves muntanyes de somnis, plenes de colors i núvols de sucre, aquí encara et tenim molt present a les nostres vides.
Espero que sigui ben cert i, com diu la canço, ens observis des del teu aparador i ens acompanyis pels diferents camins que la vida ens te preparats.
T'estimem

dimarts, 22 de març del 2011

Orión



Hace ya casi un año, un grupo de muchachitas felices y risueñas comenzaron a explicar cuentos y leyendas en una bonita noche estrellada, mientras descendían haciendo rafting por aguas bravas……

"Hirieo era un pobre granjero, un buen hombre que vivía en Tebas y que, a pesar de su extremada pobreza, solía alojar a extraños en su humilde morada. Y así fue como un buen día, y sin saberlo, ayudó a tres extraños excepcionales: los dioses Zeus, Neptuno Hermes!!! En agradecimiento a su amabilidad los dioses le concedieron un deseo e Hirieo, que no tenía hijos, pidió tener uno; y así es como nació Orión, bendecido por los dioses.

Orión.fue creciendo, y poco a poco se convirtió en un estupendo cazador, como no podía ser menos, ya que había sido bendecido por los dioses. Pero a medida que su fama como cazador crecía, también lo hacia su insensibilidad hacia los animales que cazaba. De hecho, disfrutaba matándolos. No cazaba ni mataba por necesidad. Simplemente despreciaba la vida de los animales…

Un buen día, Artemisa, la diosa de la caza, cansada de esa arrogancia y esa falta de sensibilidad, decidió enviar al escorpión gigante (Escorpio) a atacarle. Orión no pudo escapar de los venenos de Escorpio y fue picado por él. Fue entonces, cuando estando ya a punto de morir Orión, Ofiuco decidió salvarle, y le dio un antídoto que salvó su vida.

Cuando el cazador se recuperó, se dio cuenta, tras haber estado tan cercano a la muerte, de cuan preciosa es la vida y de lo insensible y falto de escrúpulos que había sido. Se arrepintió ,y por ello fue situado en los cielos junto al escorpión cuyo aguijón le enseñó a valorar la vida…"



divendres, 18 de març del 2011

que t'acompanyin els ocells...

Hola Laura,


vaig entrant al teu bloc i veig que últimament no hi ha massa moviment, (i no m'agrada veure'ho sempre igual i parat) així que t'explicaré alguna coseta :)


Ja saps que la primera promoció del GFTAC s'ha acabat? sembla mentida que ja hagin passat 2 anys, sembla mentida lo ràpid que han passat, sembla mentida com poden passar de ràpides les coses i com algunes altres poden passar tant a poc a poc... el mes que ve farà un any i per mi es com si fes 3 mesos. Lúnic que em sap greu és que no poguessis venir més vegades amb nosaltres, que no tinguéssim l'oportunitat de coneixe't més, de compartir més moments i parets amb tu, més riatlles, hauria sigut genial no creus? M'hauria encantat poder-te donar la samarreta que hem fet del grup, ha quedat molt xula! segur que t'hauria encantat la idea fer una samarreta, però no sé quin color hauries triat :) i si te la deixem al costat de la teva olivera? potser un dia m'hi aprop i la deixo.


No hem surten massa les paraules... et deixo una foto nostra (no hi som totes ja ho saps), perquè ens recordis així, rient :)

Molts petons maca, i recorda que no t'oblidem eh :**

diumenge, 21 de novembre del 2010

Allà on anem tu vindràs... i juntes ho viurem...

Aquest dissabte dues noies del GFTAC + el nostre tècnic
vam fer bivac dins d'una bauma d'una via de Montserrat.
Al matí següent Montserrat ens va regalar
unes imatges i uns moments màgics.

En aquells moments em vaig preguntar si tu havies tingut
oportunitat de viure'ls tant que t'agrada Montserrat i com que no
sé la resposta et deixo una foto al teu bloc del matí de diumenge.
Segur que ho vas veure, segur que estaves allà amb nosaltres,
si més no estaves en els nostres cors i pensaments.


No t'oblidem Laura.
(Les teves companyes del GFTAC)


dimarts, 26 d’octubre del 2010

"el meu cor persistirà"




avui, tenia ganes de fer-te algún detallet, espero que t'agradi.

Recordo la primera vegada que et vaig intentar tocar aquesta cançó, estava nerviós, em fa sortir fatal... ja veuràs que no està molt ben grabada, sé que no t'importaria.

Que aquestes imatges et portin tan bons records com a mi

t'estimo

diumenge, 5 de setembre del 2010

L'olivera va creixent

Laura,

Ahir vam anar a escalar a Montserrat amb el Guillem. Feia més d'un any que no trepitjàvem aquestes terres... va fer un dia molt bonic, un dia radiant amb un airet que s'hi estava molt bé. Després, et vam venir a veure que encara no hi havíem vingut cap dia... ens va agradar moltíssim! És un lloc alegre, tranquil i l'olivera està molt ben adornada!

Segur que hi tornarem! Una abraçada,

A&A

dimecres, 25 d’agost del 2010

Gràcies

Hola a tots!

volia aprofitar aquestes linees per donar les gràcies a molta gent. Encara no ho havia fet, de molts no se el nom i no tinc cap contacte, o sigui que si algú ho llegeix i coneix a aquestes persones els hi pot fer arribar el missatge? moltes gràcies.

Primer de tot volia donar les gràcies a tots els alpinistes que aquell dia van ajudar a la Laura, que no la van deixar sola cap moment. Molt especialment a en Xavi (crec que es deia així) que em va portar fins a Puigcerdà i em va acompanyar en aquells moments, que es va ocupar i preocupar per tot i com a mínim a mi em va donar una lliçó d'humanitat que no oblidaré, de veritat, moltes gràcies.

També a tota la gent dels GRAE i altres professionals que van venir ràpidament per fer el que fos necessari... molt especialment al bomber que va estar en contacte amb mi per mòbil, per donar-me consells, per dir-me què havia de fer, per tot...

A la doctora que la va atendre, no sé com et dius, però gràcies de tot cor per tractar a la Laura com la vas tractar, sé que ho vas fer molt bé, que la vas tractar amb delicadesa, que vas fer tot el que es podia fer...

També agraïr a la meva familia que en aquests moments estigui al meu costat, encara que jo no ho posi fàcil sempre estan allà. I a l'Anna i a la Kuki, per acceptar-me, per poder compartir el dolor, per poder-nos acompanyar en aquests moments.

I a tots els amics i companys de la Laura, Anna i meus que sabeu estar al nostre costat, sense demanar res a canvi, que simplement amb una abraçada, unes paraules o un silenci ens sabeu acompanyar... ja sabeu perfectament qui sou, no fa falta que ús ho digui...

i finalment però més important, gràcies a tu, Laura, per haver-me donat le felicitat que sempre havia buscat, per haver-me fet somiar en un futur perfecte, per haver-me donat un present que ni en els meus millors somnis haguéssin imaginat, per haver-me ensenyat moltes més coses de les que et puc dir en unes paraules. Princeseta, com et vaig escriure una vegada, "...més lluny que sempre, tant a prop com mai...". t'estimo.

una abraçada a tots